Per si no coneixeu el Mixxx, és un programa per punxar cançons en directe. És a dir per fer sessions de DJ des de l’ordinador sense necessitat de cap altre material. A Windows tenim el popular VirtualDJ o el Traktor entre d’altres. Per saber més sobre el Mixxx i les seves novetats, us recomano que us passeu per l’entrada de gnulinux.cat.

Com he dit abans, no és necessàri cap altre material que no sigui l’ordinador per fer sessions de música amb el Mixxx, però és molt més divertit si utilitzem controladores MIDI que ens simulin un entorn de DJ real i que ens permetin controlar el Mixxx sense el teclat i el ratolí. Per això mateix escric aquest article, perquè vaig instaŀlar el Mixxx i tenia la meva controladora MIDI preparada, els controladors instaŀlats, carregats al kernel… tot perfecte i vaig obrir el Mixxx i VOILÀ! no em reconeixia la taula.

Bé, després de buscar, buscar i rebuscar, avui se m’ha encès la bombeta! Si esteu a Windows o en distribucions de GNU/Linux que la creació d’usuaris sigui molt automatitzada, no tindreu cap problema, però si sou una mica més freaks, com jo, potser teniu una distribució de GNU/Linux com Slackware o ArchLinux que s’han de configurar més coses de forma manual. En el meu cas, l’únic “error” que tenia que feia que no em pogués funcionar la controladora, era que el meu usuari no estava dins del grup d’usuaris “audio” i, per tant, no tenia permisos per usar controladores d’audio. Ha estat tant senzill com afegir-me al grup i que tot funcioni.

Lliçó per si useu una distribució no Ubuntaire… Quan creeu un usuari, feu una ullada a la llista de grups i afegiu l’usuari als grups que creieu que siguin útils! Sempre pensant en la seguretat del sistema òbviament! Penseu que si us poseu a tots als grups i ho podeu fer tot, qualsevol que us toqui l’ordinador podrà liar un pollastre maco… (així estan els Windows, que els toquen els amics i com que no hi ha cap tipus de control queda tot desmanegat jeje).

El programari lliure és el programari que pot ser usat, estudiat i modificat sense restriccions, i que pot ser copiat i redistribuït bé en una versió modificada o sense modificar sense cap restricció, o bé amb unes restriccions mínimes per garantir que els futurs destinataris també tindran aquests drets. Per fer-ho més breu i clar podem dir que perquè un programa sigui lliure, ha de complir les 4 llibertats definides per la FSF(Free Software Foundation):

• La llibertat d’executar el programa per qualsevol propòsit (llibertat 0).
• La llibertat de veure com funciona el programa i adaptar-lo a les necessitats pròpies (llibertat 1). L’accés al codi font és un requisit.
• La llibertat de redistribuir còpies (llibertat 2)
• La llibertat de millorar el programa i de distribuir-lo de nou amb les millores realitzades, per tal que tota la comunitat se’n pugui beneficiar (llibertat 3). Igual que a la llibertat 1, l’accés al codi font és un requisit.

Si us esteu preguntant quin seria el model de negoci d’aquests programadors, la resposta és ben fàcil, el servei. Tanmateix, no vull aprofundir sobre el model de negoci, això cadascú té el seu i cadascú sap què ha de fer. El que vull remarcar en aquesta entrada és la importància que té el fet de compartir el coneixement. Des d’un àmbit molt més proper a nosaltres, tots algun cop hem anat a casa un amic i ens ha fet una coca boníssima. El primer que se’ns passa pel cap és demanar la recepta per fer-la nosaltres i a més a més tenim la possibilitat de millorar-la afegint algún ingredient més o canviant-ne algún altre.

El mateix passa amb el programari. Si l’empresa no ens dóna el codi font no podem millorar el programa ni adaptar-lo a les nostres necessitats, en canvi, si tenim el codi font sí que ho podem fer. Potser és una mica freak pensar en modificar programes, però cadascú modifica les coses que sap. Si un arquitecte es compra una casa i no li agrada com està distribuïda agfarà els plànols i els modificarà, com que no és informàtic no se’l considera freaky. En fi, deixant apart el freakisme, l’oportunitat de tocar el codi no només és per millorar el programa i fer-lo més eficient, sinó per traduïr-lo i fer-lo accessible a tothom.

Un altre tema molt important és el tema de les patents. Ningú parla de no reconèixer mèrits ni de robar idees, suposo que en això tots estem d’acord, a tothom li agrada que se li reconeguin els mèrits. Però el temps passa i els mèrits, pel bé de l’evolució, han de quedar obsolets. Si fem un treball i el patentem qualsevol persona que vulgui millorar-lo haurà de fer-ho des de 0 i creant la seva pròpia alternativa. Si no ho patentem tothom que vulgui millorar-ho podrà fer-ho sense problemes i a partir del que ja ha estat creat, és a dir, no haurà de començar des de 0, podrà estudiar el seu funcionament/comportament i si pot i en sap millorar-lo i fer que sigui millor. Això no treurà que el mèrit primer hagi sigut del primer creador, per tant, el que haurà de fer “el segon“, és dir que ha fet un producte basant-se en un altre.

Sabent una mica ara com penso en el tema del coneixement lliure, d’aquí uns dies publicaré una entrada relacionant aquests conceptes amb un àmbit tan important com és l’educació i les TIC en l’educació.

En primer lloc començo donant la raó als professors “quejicas” i em poso del seu cantó. El Projecte 1×1 no està el tot ben muntat. Començarem per dir que des d’un principi en els nens ja se’ls hi està donant droga, però no una droga qualsevol, no, una droga d’aquesta cara que a sobre enganxa. Potser molts esteu perduts, però sí, em refereixo al sempre entre cometes “sistema operatiu” de Microsoft. Ara mateix molts de vosaltres m’estareu prenent com un freaky radical i potser deixareu de llegir l’article, però us animo a seguir llegint a veure si com a mínim puc fer que entengueu la meva idea.

Una droga és una substància que enganxa i no pots deixar de consumir i a més a més, té un cost. Bé, tenint en compte que l’ordinador és d’ús “obligatòri”, consideraré com a droga el que porta a dins, Windows. Molts direu… “Els portàtils vénen amb Dual Boot de Windows i Linkat“. Oh sí! Quin descans… No entraré a criticar la distribució de la Generalitat perquè té coses bones i coses dolentes i en aquesta entrada no ve al cas, però sí entraré a discutir sobre el què comporta que vinguin amb el Dual Boot.

Actualment el que més deu importar als pares és el preu del portàtil, 300€. És un preu que pagat a mitges amb la Generalitat no està tant malament (150€ per família). Dins d’aquest preu hi està inclosa la llicència de Microsoft Windows i la llicència del Microsoft Office. Comenecem a restar i veurem que el preu pot anar disminuint… A més, els estem donant als nens una altra droga, la droga Office. Deixo anar per aquells que pensin que OpenOffice o LibreOffice “no és compatible”, que aquests programes treballen amb els formats estàndard i oficials, els del a OpenDocument Foundation i que vagis on vagis no et poden dir que aquests fitxers no els poden llegir, perquè són els estàndard. Per tant, si donem als nens les eines de Microsoft no treballen amb els estàndards oficials i es contribueix a la monopolització del sector del programari. Com que els nens utilitzen el que tenen a casa, per costum escolliran Microsoft Office enlloc del lliure.

Seguint amb el tema preus, els portàtils vénen muntats de sèrie amb un sistema i la Generalitat fa que els hi posin el Dual Boot, això també fa incrementar el preu. Però bé, què es pot esperar d’una Generalitat que escull un portàtil no compatible amb el seu sistema operatiu…

En tot això, no cal oblidar les empreses que venen aquests ordinadors. Segons la gent de carrer són els que treuen més profit de tot això i els que guanyen més beneficis. Crec que a 8€ per ordinador poc benefici treuen. L’ordinador sempre val 300€, les prestacions pugen i el preu també, qui assumeix aquest cost? Tenim també en compte que en aquest cost l’IVA va inclòs, qui l’ha de pagar? Aquesta és una de les altres raons per les quals els portàtils de l’1×1 no haurien d’incloure Windows, serien costosament més barats i les famílies pagarien menys i els venedors guanyarien més.

Parlant de preus i economia, no m’he parat a explicar-vos el que després del preu, per mi és el més important, la llengua. Microsoft tot just ara ha tret el seu primer “sistema” en català. En el Windows7 en algunes versions hi ha l’opció de posar-lo en català, un català no estàndard, mal traduït i que a sobre no segueix les pautes de traducció de Softcatalà. I fins i tot podríem posar-nos en que no està 100% traduït, ja que paguem i ho fan que ho facin bé. Els ordinadors que venien amb WindowsXP venien també traduïts al català amb un pedaç que òbviament no abastava el 100% del sistema. És a dir, fent una mica de demagògia, estarien treient als alumnes el seu dret d’estudiar en català.

Per acabar, m’agradaria donar la meva opinió més professional. Quan un nen té la grip, el més probable és que dies després el seu company del costat la tingui. Si utilitzem Windows als portàtils passa el mateix, quan un té un virus és fàcil que el passi als altres i més si estan connectats per xarxa. En sistemes UNIX no hi ha virus. Si ens posem a analitzar un sistema i un altre, per temes d’estabilitat i rendiment també em quedaria amb GNU/Linux, si l’ordinador va lent, el nen es distreu més i per tant treballa menys.

En el programa del PP semblava que per fi s’apostava per proveïr d’accés wifi els espais públics, com moltes altres ciutats del país. La intenció que tenien era posar diversos punts d’accés que dotin de cobertura un espai emblemàtic com és la Rambla de Badalona, per tal que els clients dels bars del passeig puguin connectar-se al Facebook amb el portàtil o el mòbil (si no tenen una tarifa de dades contractada). No comparteixo plenament aquesta idea. Per a mi, WifiBdn és una porta oberta a la gent. No ha de ser un sense control, és obvi que amb la mentalitat que tenim avui en dia, si posem una wifi gratuïta i sense control, la Rambla es convertirà en el centre de baixades de Badalona, i WifiBdn no serveix per això.

A Badalona el tema del wifi ha estat envoltat des de sempre de molta demagògia. L’anterior Govern (i concretament CiU) havia arribat a assegurar que la provisió de wifi era competència deslleial a les empreses operadores de telecomunicacions... Que un ajuntament tingui punts de connexió a Internet sense fils és tenir un ajuntament que es preocupa per evitar la fractura digital dels seus ciutadans. És tenir una administració que vol ser més eficient i vol aplanar el camí cap a l’administració electrònica.

Actualment l’accés a Internet sense fils a la ciutat es limita a les biblioteques a través d’un sistema proveït per la Diputació de Barcelona. Els gairebé 220.000 ciutadans disposem només de quatre punts per connectar-nos amb una cobertura territorial ridícula. Hi ha multitud d’equipaments municipals amb accés a Internet contractat: centres cívics, oficines municipals, poliesportius… Si es pogués crear una xarxa unitària pel servei per la qual els usuaris poguéssin navegar, seria la millor manera de revitalitzar espais obsolets a la nostra ciutat com els centres cívics per exemple (convertint-los en espais de trobada dels estudiants)!

Barcelona: 417 punts d’accés a Internet per tota la ciutat. Des d’equipaments fins a espais emblemàtics com la platja. Ajuntament pioner, ha guanyat el recurs que li havien interposat les empreses operadores davant de la Comissió del Mercat de Telecomunicacions.

El Vendrell: l’ajuntament de moment proveïx wifi en espais públics. Hi ha plans per tal d’instal·lar una xarxa mesh que proveirà internet a tot el terme municipal i també telefonia a baix cost per a tots els veïns. L’ajuntament crearà una empresa operadora mixta.

Gavà: Gavà WiFi és un servei ofert per l’Ajuntament de Gavà que permet connectar-se a Internet a través de punts d’accés Wifi ubicats en diferents equipaments municipals i punts de la via pública. Amb el projecte Gavà Wifi, Gavà desplega una xarxa lliure d’accés a Internet per a tots els ciutadans i ciutadanes, una xarxa en línia i mòbil, per facilitar la cerca d’informació i l’ús social de la xarxa de manera ràpida i còmoda, i adaptar-nos a la societat del coneixement actual. Posem a disposició dels gavanencs i gavanenques la xarxa Gavà Wifi pública, ciutadana i lliure. Una eina més per facilitar la incorporació de la tecnologia a la nostra vida quotidiana. El projecte Gavà Wifi està cofinançat per la Diputació de Barcelona i el fons FEDER.

I el resultat ha estat…

Primer guanyador: Ltorrents93

Segon guanyador: Jordi March Riera

En breus rebreu una invitació cadascú! Felicitats!

Primer de tot començaré per dir que des del punt de vista ètic el programari lliure és el més viable. Sembla una frase una mica radical, però deixa de ser-ho quan la major part dels usuaris estan utilitzant còpies pirates del “sistema operatiu” de Microsoft (en el meu bloc el “sistema operatiu” de Microsoft sempre anirà entre cometes). Per tant, estan robant a Microsoft, es deixen de moure diners i això ajuda a la crisi.

A més a més, l’ètica juga un paper important en l’espai programari lliure-professors. Molts professors demanen el Photoshop o el Microsoft Office. Jo, com a professional i com a defensor del programari lliure, els dic que si ells (o l’escola) no tenen còpies originals, jo no m’arriscaré a que vinguin a fer una inspecció i em caigui el pèl, no costa res posar el GIMP o el LibreOffice i si es queixen podeu explicar el meu exemple més clàssic sobre perquè no s’han d’utilitzar còpies pirates en la vida quotidiana i menys a les escoles.

A l’escola on jo anava, hi havia una botiga de llaminadures al costat i una de les activitats extraescolars que fèiem els alumnes a 6è de primària era entrar a robar algun xiclet a la botiga. El dia que ens van enxampar per robar un xiclet que el seu preu era d’uns 5 o 10 cèntims, ens va caure un càstig bastant important.  Per què? Home, doncs perquè estàvem robant a una botiga.

I ara, què passa si utilitzem el Photoshop a l’escola? Bé, si és original en principi res, però si l’han d’utilitzar a casa i a casa els nens no el tenen l’han de comprar? Sí, òbviament. Però com que no tothom se’l pot comprar i les escoles tampoc tenen acords amb Adobe, el professor moltes vegades diu… “Entreu a Taringa que us el podeu baixar”. És a dir, si robes un xiclet de 10 cèntims, ets un lladre. Però, en canvi, s’incita als nens a robar 1600 € i no passa res. No estic dient que s’hagin de multar als professors ni cap cosa per l’estil, simplement vull dir que els professors s’han de concienciar també que baixar-se programes propietaris de forma gratuïta és iłlegal.

Bé, aquest és només un petit exemple de per què és important el programari lliure a les escoles, òbviament hi ha uns quants més que si tiro el bloc endevant us aniré explicant.

Tot i així, Google Music no ha firmat encara cap acord amb cap gran discogràfica per comercialitzar digitalment amb les obres dels autors, per això encara no és un servei comparable amb Spotify. De moment, per tant, només trobarem a Google Music les cançons que compartim des del nostre ordinador.

El projecte encara està en fase Beta i només poden disfrutar-lo alguns privilegiats (com jo jeje). Aquest servei, de moment, només està actiu per a les persones d’Estats Units i a través d’invitacions, però si el voleu provar teniu dues opcions:

• La primera opció és ben fàcil, com que jo tinc un compte a Google Music tinc disponibles 2 invitacions i he pensat que per promocionar el bloc podria sortejar-les.*

• La segona opció és una mica més rebuscada, es tracte d’enganyar a Google fent-nos passar per americans. Sembla una mica difícil, però és tant fàcil com connectar-nos a la xarxa a través d’un proxy americà que podeu trobar aquí. I registrar-vos a http://music.google.com i esperar una invitació.

Seguint amb el funcionament del Google Music, necessitarem un programa per sincronitzar la nostra carpeta de música amb el compte de Google Music. Aquest programa ens el proporciona Google i és el Google Music Manager. El programa el tenim disponible per Linux, Mac i Windows i com veureu és ben senzill.

Aquesta és la pantalla inicial del Google Music Manager.

En aquesta pantalla seŀleccionem quines són les carpetes on tenim la música.

I en aquesta pantalla configurem la sincronització.

Com veieu és molt simple i amb pocs minuts podeu tenir la vostra música a qualsevol lloc.

*SORTEIG:

Per participar al sorteig heu de posar un comentari en el post, d’aquí una setmana, el dia 26 d’Agost anunciaré els 2 guanyadors i els hi enviaré una invitació a cada un.

El cas és que si sou nous en aquest entorn gràfic, veureu que les finestres només tenen un botó i que només les podeu tancar. Obviament, fent doble click a les finestres les podem maximitzar i anant al racó d’activitats les podem canviar, però en cap cas les podrem minimitzar. A mi sincerament no em molesta, suposo que és qüestió de costum (alt+tab va de fàbula), però entenc que hi hagi usuaris que vulguin seguir minimitzant i maximitzant amb els botons de sempre. Molts de vosaltres sereu usuaris d’Ubuntu i sabreu que als amics de Canonical se’ls hi ha posat al cap redissenyar gràficament el sistema i fer canvis que a molts no ens agrada com, per exemple, canviar de posició els botons de les finestres. El cas és que tot això no deixen de ser modificacions de l’entorn gràfic que podem fer al nostre gust.

Per començar, si sou més novells en el tema o simplement no us agrada el tema de tocar les coses, podreu modificar fàcilment l’escriptori amb el gnome-tweak-tools, una eina gràfica i senzilla que ens permet modificar de forma simple el Gnome.

Si sou una mica més atrevits potser us agradarà conèixer el gconf-editor un programa una mica menys amigable que serveix per establir totes les configuracions del Gnome. Executem el programa i anem a desktop>gnome>shell>windows. Allà cerquem l’opció button_layout i li posem el valor següent:

close,minimize,maximize:

Finalment, perquè els canvis tinguin efecte hem de reiniciar la sessió, que a Gnome3 és tant fàcil com fer un: alt+f2 i escriure r.

En articles posteriors us parlaré sobre més utilitats del Gnome-Tweak-Tools i si hi ha seguidors més experts investigarem molt més a fons el gconf-editor.

NOTA: Si sou ubuntaires trobareu ambdós programes als repositoris d’Ubuntu, si utilitzeu Arch estan al pacman i si sou més de Fedora els podeu instaŀlar via yum.

Ara mateix potser penseu que esteu en el bloc d’un freak linuxero, però aquí hi haurà més temes a parlar que Linux i ordinadors. Sóc de Badalona i m’encanta la meva ciutat. En aquest bloc, doncs, escriuré també sobre fets badalonins i òbviament sobre coses personals.

Ara mateix el bloc encara està en construcció, però en breu estarà completament presentable.

Us animo a que em visiteu de tant en tant, moltes gràcies!