Segurament si heu llegit les entrades que he fet fins ara potser us sorprèn que parli del programari propietari com si fós el diable i en canvi dexi sempre en bona posició al programari lliure. Bé, en aquest article intentaré que entengueu el perquè de tot això.

El programari lliure és el programari que pot ser usat, estudiat i modificat sense restriccions, i que pot ser copiat i redistribuït bé en una versió modificada o sense modificar sense cap restricció, o bé amb unes restriccions mínimes per garantir que els futurs destinataris també tindran aquests drets. Per fer-ho més breu i clar podem dir que perquè un programa sigui lliure, ha de complir les 4 llibertats definides per la FSF(Free Software Foundation):

• La llibertat d’executar el programa per qualsevol propòsit (llibertat 0).
• La llibertat de veure com funciona el programa i adaptar-lo a les necessitats pròpies (llibertat 1). L’accés al codi font és un requisit.
• La llibertat de redistribuir còpies (llibertat 2)
• La llibertat de millorar el programa i de distribuir-lo de nou amb les millores realitzades, per tal que tota la comunitat se’n pugui beneficiar (llibertat 3). Igual que a la llibertat 1, l’accés al codi font és un requisit.

Si us esteu preguntant quin seria el model de negoci d’aquests programadors, la resposta és ben fàcil, el servei. Tanmateix, no vull aprofundir sobre el model de negoci, això cadascú té el seu i cadascú sap què ha de fer. El que vull remarcar en aquesta entrada és la importància que té el fet de compartir el coneixement. Des d’un àmbit molt més proper a nosaltres, tots algun cop hem anat a casa un amic i ens ha fet una coca boníssima. El primer que se’ns passa pel cap és demanar la recepta per fer-la nosaltres i a més a més tenim la possibilitat de millorar-la afegint algún ingredient més o canviant-ne algún altre.

El mateix passa amb el programari. Si l’empresa no ens dóna el codi font no podem millorar el programa ni adaptar-lo a les nostres necessitats, en canvi, si tenim el codi font sí que ho podem fer. Potser és una mica freak pensar en modificar programes, però cadascú modifica les coses que sap. Si un arquitecte es compra una casa i no li agrada com està distribuïda agfarà els plànols i els modificarà, com que no és informàtic no se’l considera freaky. En fi, deixant apart el freakisme, l’oportunitat de tocar el codi no només és per millorar el programa i fer-lo més eficient, sinó per traduïr-lo i fer-lo accessible a tothom.

Un altre tema molt important és el tema de les patents. Ningú parla de no reconèixer mèrits ni de robar idees, suposo que en això tots estem d’acord, a tothom li agrada que se li reconeguin els mèrits. Però el temps passa i els mèrits, pel bé de l’evolució, han de quedar obsolets. Si fem un treball i el patentem qualsevol persona que vulgui millorar-lo haurà de fer-ho des de 0 i creant la seva pròpia alternativa. Si no ho patentem tothom que vulgui millorar-ho podrà fer-ho sense problemes i a partir del que ja ha estat creat, és a dir, no haurà de començar des de 0, podrà estudiar el seu funcionament/comportament i si pot i en sap millorar-lo i fer que sigui millor. Això no treurà que el mèrit primer hagi sigut del primer creador, per tant, el que haurà de fer “el segon“, és dir que ha fet un producte basant-se en un altre.

Sabent una mica ara com penso en el tema del coneixement lliure, d’aquí uns dies publicaré una entrada relacionant aquests conceptes amb un àmbit tan important com és l’educació i les TIC en l’educació.